És molt habitual que molts estudiants de llengües estrangeres sentin un pànic injustificat a l’hora de parlar, i sovint aquest temor sorgeix per culpa del seu accent matern. “Em fa por parlar i deixar-me anar per culpa del meu accent matern”, em va dir fa uns tres anys un dels meus alumnes d’anglès del nivell A2, amb una vulnerabilitat que em va colpir profundament. Aquella frase em va fer rememorar una de les meves primeres classes al grau de Traducció i Interpretació, quan el professor ens va explicar que tenir l’accent de la nostra llengua materna quan parlem una altra llengua és, en realitat, un signe poderós de la nostra identitat cultural. L’accent no és cap defecte ni motiu de vergonya, sinó una petjada que ens recorda d’on venim, una part de la nostra història personal i col·lectiva que mai hauríem d’intentar esborrar.
Quan vaig preguntar-li què li feia tanta por del seu accent, em va respondre que tenia por de no sonar com un nadiu. Però aquí rau la paradoxa: ningú espera que un parlant no nadiu sigui exactament igual que un nadiu. Quan parles una llengua estrangera, és natural que la teva veu porti l’eco del teu origen, i això és quelcom admirable. Estàs fent un esforç enorme per comunicar-te en una llengua que no és la teva, i això mereix respecte, no vergonya. Tenir un accent, per molt marcat que sigui: ja sigui un accent “castellà” en anglès o qualsevol altre, no implica que no coneguis l’idioma.
L’únic veritable obstacle es presenta quan la pronúncia és tan diferent que dificulta la comprensió, com quan algú diu “sheet” en comptes de “seat” i això provoca confusió. Però això és un problema puntual, no un motiu per deixar de parlar.
Més enllà de la correcció tècnica, el problema més gran és l’autocensura, aquesta por irracional que ens impedeix expressar-nos amb llibertat per temor a ser jutjats pel nostre accent. Jo mateixa he experimentat aquest sentiment, i sé que no és fàcil superar-lo. Però la veritat és que l’accent és una part inalienable de nosaltres, i abraçar-lo és abraçar la nostra pròpia singularitat. Quan deixem de tenir por del nostre accent, la nostra veu es torna més segura, més autèntica, i això és el que realment connecta amb els altres.
Per això, vull animar tots aquells que senten aquesta por a parlar a fer el pas. Parlar amb accent no només és normal, sinó que és bonic. És la prova que estem aprenent, creixent i portant amb nosaltres la riquesa de la nostra cultura. No deixem que la por ens paralitzi, perquè la comunicació no és només precisió, sinó també coratge i connexió humana.
